Era un dia assolellat, en què la llum penetrava per tots el racons, radiant i engrescador. Era difícil reconèixer algú conegut davant la multitud de persones que gaudien d’un matí esplendorós. Uns asseguts als bancs repintats del parc, altres estirats com sargantanes prenent el sol que ja començava a escalfar, altres asseguts a les terrasses bevent el refresc de la vida. Es podia percebre que cap ni un dels presents mostrava angoixa, tristesa o neguit. En l’ambient es respirava dia de festa, ample, llarg i per tota la jornada. L’espectacle reconfortava els ulls de qualsevol observador i les emocions i sensacions es transferien de persona a persona, en dècimes de segon. No em vaig resistir i el contagi va ser immediat. Els efluvis de confort que envaïen l’instant em van captivar. Amarada per aquella emoció, inesperada i desitjada a parts iguals, vaig asseure’m per començar a rumiar com ho podria fer. La volia retenir, lligar-la a mi, de cap manera se’m podia escapar aquella oportunitat! Però… i si l’estrenyia massa? Potser l’ofegava, la felicitat és fràgil!, o potser volent-la protegir l’allunyava egoistament de la seva naturalesa, la de córrer pels carrers i no enganxar-se massa a ningú. Un cop de vent em va acariciar a la cara; al cel, un núvol avançava, havia de pensar ràpid i vaig copiar la seva estratègia. El moviment. El frec. L’enllaç. De la mateixa manera que abans m’havia encomanat, si ara volia perpetuar el moment, l’havia de compartir. Aixecar-me i saludar als coneguts, recordar l’enyorada olor d’aventures, somriure als més distants, llegir una rosa… Regalar-ho tot avui, i també demà.

Bona diada de Sant Jordi!

(Si teniu ganes de jugar, podeu provar d’endevinar quines 4 mans han escrit aquest text!)

There is no ads to display, Please add some